Després de tractar en profunditat el cas de l’habitatge, analitzant tan aspectes socials, normatius, mediambientals com de participació, trobem necessari seguir en la mateixa línia i abordar ara l’altra cara de la moneda: el fenomen de l’infrahabitatge, la resposta possibilista directe d’un nombre cada cop major de població davant la impossibilitat d’accedir a una llar digne. I ho fem, a més, amb la col·laboració del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, arrel de l’exposició Barraques. La ciutat informal, una retrospectiva sobre el fenomen del barraquisme a Barcelona que constitueix el nostre passat més immediat.
Des de principis de segle XX fins als 90 les barraques, situades als marges de la ciutat, eren construccions de superfícies reduïdes realitzades amb material de desfeta, sense els serveis mínims, no exemptes d’especulació i sempre amenaçades per la por a l’enderroc a causa de la seva mala imatge per a la ciutat. La solució que la ciutat va donar a aquest fenomen van ser els polígons de blocs d’habitatges, realitzats amb urgència especulativa, sovint amb greus patologies constructives i mal connectats a la ciutat. Avui en dia, mentre que alguns han millorat la seva precària situació, sobretot gràcies a les reivindicacions d’aquells que els habiten, molts d’altres continuen en un context d’aïllament i degradació i, sobretot, aglutinant a sectors de la població tant homogenis que posen en dubte el que s’han anomenat les teories del social mix.
A més, avui en dia la impossibilitat de construir barraques als entorns de la ciutat obliga a aquells que no disposen d’un habitatge a instal·lar-se de manera transitòria en petits assentaments que van canviant d’ubicació a mesura que els cossos policials els foragiten o, en la majoria de caos, a amagar-se aprofitant els intersticis que la pròpia ciutat ja té: ocupació de terrats, d’edificis buits o mig enderrocats, sobreocupació de pisos, pensions i locals comercials, etc.
Reprenent el fil allí on l’exposició Barraques. La ciutat informal el deixa, Xarxes d’Opinió reflexiona, a través de les seves veus, sobre l’infrahabitatge avui, donant compte de la diversitat de situacions d’aquest tipus, malauradament tan presents a la nostra societat. Es tracta de generar debat al voltant d’aquesta problemàtica, entendre quines són les seves causes i apuntar possibles mesures per millorar la situació d’aquells que la pateixen, essent plenament conscients que quan ens referim a l’infrahabitatge no només estem parlant d’habitatges, és a dir, d’urbanisme, sinó també de persones, això és, de polítiques socials. Entenem doncs que no es pot destriar aquest fenomen dels processos de precarietat i de les noves formes de pobresa cada cop més presents en la nostra societat. Les dades indiquen que les dificultats de les persones amb pocs recursos per accedir a un habitatge s’accentua cada vegada més. Les causes estan molt clares: la inexistència d’una veritable política d’integració, la precarietat laboral o el progressiu augment de situacions amb risc de marginació no necessàriament associades a la immigració. El perfil de la pobresa avui també és el d’una dona gran que viu sola i amb una pensió insuficient, el d’una persona separada o divorciada, amb una proporció molt elevada de dones amb nens a càrrec, el d’una família atrapada per la hipoteca desmesurada, etc.