Cap disseny és neutre des d’una perspectiva de gènere

Les projeccions de gènere, tant conscients com inconscients, han tingut i continuen tenint un impacte enorme en els processos de disseny i, en conseqüència, en la vida en societat. Per això, en el marc de la Barcelona Design Week d’enguany vam programar, el passat 23 de novembre, un fòrum virtual per reflexionar sobre la perspectiva de gènere i el seu impacte en els processos creatius i l’entorn dissenyat.

Si no vas poder seguir la jornada, pots visionar-la a youtube, o si ho prefereixes, pots llegir els continguts més destacats de cada sessió que hem resumit a continuació. El fòrum va estar moderat per Miquel Missé, sociòleg i activista trans, que va introduir i entrevistar a tots els participants i va apel·lar a la necessitat de parlar sobre les desigualtats de gènere que encara planegen en l’àmbit del disseny i més enllà.

«Mediated Bodies* & Technologies for Seductive Criticism»
Gabriel Maher, Studio Gabriel A. Maher, Design Academy Eindhoven & Royal Academy of Art, The Hague. Dissenyadorx, investigadorx i docent.

“Jo utilitzo el disseny com a eina de crítica i autocrítica, però també com una forma d’estimar. L’acte de dissenyar dona forma als nostres cossos i identitats i mai és neutre. Està molt influenciat per la normativitat, per les estructures de poder. La meva pràctica es basa en qüestionar i posar en dubte la indústria, en la deconstrucció per revelar sistemes i estructures ocults. El gènere es va convertir per mi en un espai per fer-me preguntes, i em vaig preguntar si jo mateixa havia estat socialment dissenyada”.

Maher va presentar dos casos d’estudi representatius de la seva pràctica. El 2012 va analitzar la representació dels cossos a 6 números de la revista Frame. La seva recerca va manifestar que el 80% dels cossos eren masculins i només el 20% femenins. La revista no va fer això de manera conscient, el que demostra que el biaix inconscient és un dels problemes més importants en qüestions de gènere. Tanmateix, Frame va decidir publicar el seu estudi per posar sobre la taula la problemàtica. Dos anys més tard, Dazed Media, la plataforma darrere publicacions digitals com Nowness, Dazed i AnOther, va demanar-li que critiqués el seu contingut, en què els cossos tenen una forta presència. Maher va analitzar 10.000 imatges de cossos posades en circulació per Dazed i el seu estudi va deixar palès que l’esbiaix subconscient és encara molt present. La majoria de cossos representats eren blancs. Maher també va analitzar les paraules que acompanyaven aquestes imatges i va presentar els resultats amb una visualització que mostrava les paraules més habituals i les menys utilitzades.

En el torn de preguntes Maher va ampliar algunes de les qüestions abordades: “Per subvertir el cànon primer n’hem de ser conscients, entendre les construccions de gènere i com hi participem molt sovint de manera inconscient. Cal educar i fer partícip a la gent. El disseny està organitzat al voltant del nostre sistema capitalista neoliberal on la narrativa dominant ve marcada per homes blancs heterosexuals i sense discapacitats. L’arquitectura i el disseny encara estan majoritàriament organitzats entorn lògiques espacials i objectuals orientades a famílies i cossos normatius.

Un altre tema important a tenir en compte és la diferència entre expressió de gènere i identitat de gènere. Hi ha una tensió entre aquestes dos vessants del gènere. Crec que barrejar codis de gènere és més apropiat que tractar de neutralitzar el gènere, perquè els codis masculins solen ser més neutres que els femenins i això fa que les representacions més andrògines virin més cap al masculí, però no n’estic segura. Crec que el més important és adonar-se que el gènere és una construcció”.

«Despertar amb les imatges»
Yolanda Domínguez, artista visual i activista.

“Utilitzo l’art per despertar la consciència social i desemmascarar el masclisme, i ho faig a través de l’anàlisi de les imatges i d’accions performatives que posin en evidència problemàtiques derivades de la perpetuació d’aquestes imatges. Durant la meva formació en belles arts em vaig adonar que la història de l’art occidental ofereix una única mirada (la d’homes blancs heterosexuals la majoria) i en les seves representacions les dones són majoritàriament cossos submisos, nus, sense identitat, en posició horitzontal, disponible o seductora. Això és problemàtic perquè les imatges serveixen per educar. El 50% del nostre cervell es dedica a funcions visuals i interpretem les imatges de manera molt més ràpida que el text. Aquest fet també fa que les imatges siguin molt útils tant per educar com per manipular. Hem d’entendre les imatges com a mapes visuals. Un mapa no és la realitat, sinó una representació de la realitat. Ens indiquen qui som i què podem fer. Aprenem imitant. Per això, les imatges publicitàries que poblen revistes i espais urbans poden ser molt problemàtiques, perquè perpetuen estereotips masclistes i que sovint normalitzen la violència de gènere, amb molta presència de dones menors, accidentades, mig drogades o en posicions vulnerables”.

Entre els projectes propis que va compartir destaquen: «Poses» (2011) on descontextualitzava postures típiques d’anuncis de moda en espais quotidians per evidenciar la seva estranyesa, «Niños Vs Moda» (2015) on demanava a nens descriure imatges publicitàries, «Estamos aquí» (2018) on va ajudar a visibilitzar a dones artistes a l’edició 2018 de la fira Arco, o «Rompe el estereotipo. Supéralo» (2020) on va recrear l’anunci de tardor de El Corte Inglés amb tota mena de cossos pel departament d’igualtat de l’Ajuntament de Soria.

«Disseny editorial i gènere: C☆NDY i la seva celebració d’allò transversal»
Luis Venegas, Candy Transversal, Fanzine137, EY!, The Printed Dog y The Intim Mates News Paper. Propietari, fundador, editor i director creatiu.

Venegas va repassar la seva trajectòria com a editor independent, que destaca per la seva labor de representació de la comunitat transgènere, quelcom en què va ser un absolut pioner. Venegas va explicar com, arran d’una entrevista amb Jimmy Paul per al tercer número de la seva primera revista Fanzine137 el 2008, el 2009 va llençar Candy Transversal, la primera revista de moda i estil del món dedicada exclusivament a la comunitat transgènere, dissenyada per Setanta Design:

“Jimmy Paul és un dels perruquers més cobdiciats en el món de la moda, i en la seva entrevista va parlar de la seva experiència com a drag queen i model d’artistes com Nan Goldin. En aquella època, tot el que estava relacionat amb manifestacions de gènere fora del binari era considerat una cosa minoritària, i la gent que formava part d’això semblava que havia de ser tèrbola i marginal. Jimmy Paul demostrava que no: era una persona coneguda, d’èxit i que es guanyava molt bé la vida.

El millor de 2020 amb relació a aquesta època, és que avui en dia cada vegada se sensacionalitza menys la identitat de gènere. En el darrer número d’EY, surt Romy Abergel, una noia trans, però en el text ni ho esmento perquè crec que no cal fer un tema d’això, l’entrevisto perquè em sembla algú interessant, però no perquè sigui trans. A les publicacions on s’entrevista a gent CIS, no s’especifica si són CIS. En aquest sentit, trobo que Candy ha contribuït a normalitzar tot aquest món. Un petit gest pot tenir una gran repercussió, i el fet de donar veu al que normalment s’anomena “minories” pot ajudar a treure-les d’aquest calaix que jo no crec que sigui minoritari. A Candy he convertit a Tilda Swinton en una drag queen exuberant, quan la majoria de representacions d’aquesta actriu neutralitzen el seu gènere i la representen de manera andrògina. També he imaginat una presidenta dels EUA negra i transgènere. El que he aconseguit amb Candy, que avui, per sort, ja no sembla tan radical, és que molta gent se senti reconeguda i accepti la seva meravellosa singularitat.”

«L’espai, agent (co)educador»
Julia Goula, Equal Saree. Sòcia fundadora i arquitecta.

Julia Goula, va dedicar la seva intervenció a explicar com a Equal Saree utilitzen la perspectiva de gènere per dissenyar espais més inclusius, i va començar llançant unes preguntes als espectadors, a les quals va oferir posteriorment unes alternatives per demostrar que els espais no són neutres i depenen dels valors de qui els ha dissenyat:

“Què passa quan la cuina ocupa el lloc més petit i més fosc de la casa? I si les dissenyéssim grans, ben il·luminades i en un espai central de la casa? Què passa quan el canviador de bebès als espais públics només està al lavabo de les dones? I si els posicionéssim també en lavabos masculins o en espais neutres? Què passa quan en una ciutat prioritzem els cotxes per davant de les voreres i persones que caminen? I si dissenyéssim voreres més amples? Què passa quan a un patí d’escola el 70% està ocupat per la pista de futbol? I si donéssim el mateix espai a altres activitats? O quantes de les persones que m’estan escoltant avui han canviat el seu recorregut habitual en horari nocturn per sentir-se més segures? I si il·luminéssim adequadament els carrers Aquestes preguntes demostren que els espais ens parlen i ens transmeten uns missatges i per tant poden ser (re)productors de desigualtats o, al contrari, contribuir a reduir-les.

La perspectiva de gènere és una eina que identifica i visibilitza aquestes desigualtats. En l’àmbit de l’arquitectura i els espais hi ha moltíssimes dones que porten temps fent activisme per lluitar contra les desigualtats: Zaida Muxí, Jane Jacobs, Anna Bofill, Eva Khail, Matrix, Col·lectiu Punt 6, Inés Sánchez de Madariaga, Ana Falú, Licuadora Gestora, Anna Ortiz, Ana Paricio, Anne Michaud, Izaskun Chinchilla, María Novas, Eva Grigoriadou, Colectiva Urbanas, Marcela Abla o Laia Grau, entre d’altres. A través del nostre propi anàlisi i el de la feina d’aquestes arquitectes hem identificat les qualitats feministes dels espais urbans (si són diversos, si són segurs, si són flexibles, si estan interrelacionats amb altres espais…) i els apliquem als nostres projectes.”

Goula va parlar de projectes com las «Marchas Exploratorias», que conviden a grups a explorar territoris i proposar petites millores basant-se en la seva experiència dels espais. També va mencionar el projecte participatiu per obrir a la ciutadania l’equipament en desús de la presó Model, que van realitzar en col·laboració amb La Col, el de transformació de la Via Laietana de Barcelona, en què van donar veu a col·lectius poc tinguts en compte, com són els infants o les persones amb diversitat funcional, o l’estudi amb mirada de gènere d’una zona d’oci de Barcelona per part d’usuàries i treballadores d’aquests espais.

Goula també va presentar la publicació «El Pati de l’escola en igualtat», una guia de diagnosi i d’intervenció amb perspectiva de gènere a patis d’escola que Equal Saree ha produït arran del projecte «Empatitzem», una recerca participativa amb perspectiva de gènere a sis patis d’escola de Santa Coloma de Gramanet a través de la qual van convertir aquests patis en espais més inclusius i també en eines per educar sobre la perspectiva de gènere. Els tres eixos de les seves actuacions es basen en: desjerarquitzar (equilibrar els espais), descentralitzar (més enllà de la dinàmica centre-perifèria) i diversificar (crear espais per a tota mena d’activitats on ningú se senti exclòs).

«Disseny amb perspectiva de gènere: productes tecnològics amb mirada de gènere»
Thais Ruiz de Alda, Digital Fems. Directora i fundadora,
Laura L. Hernández, General Electric Healthcare. General Manager Europe – Women’s Health & X-Ray.

Ruiz de Alda va començar la seva intervenció contextualitzant la seva feina: “A Digital Fems, treballem en consultories, plans, lleis, plataformes i dades per escurçar la bretxa de gènere digital. Només el 26% del sector tecnològic és femení i això fa que inevitablement l’entorn dissenyat hi predomini una mirada masculina. Així va ser com vam entrar en contacte amb WOMEDD (Women Medial Device Design) una plataforma per repensar el disseny dels equipaments mèdics incloent la mirada femenina, ja que tradicionalment els aparells mèdics s’han desenvolupat per a homes, inclosos aquells que són d’ús exclusivament femení.

En el marc de WOMEDD i en col·laboració amb el Departament de tecnologia de l’Hospital Vall d’Hebron, que està dirigit per una dona, vàrem coordinar un grup de 50 professionals per treballar en cinc grups de treball per ajudar a millorar el disseny d’equipaments mèdics. El resultat d’aquest exercici d’intel·ligència col·lectiva va ser un decàleg del bon disseny d’equipaments mèdics que esperem poder presentar l’any que ve. La indústria ha de canviar i l’administració pública ha de donar exemple i potenciar un equipament més inclusiu. També plantegem si caldria inventar un segell de garantia que identifiqui productes creats amb perspectiva de gènere”.

En el marc d’aquest debat sobre el disseny d’equipaments mèdics, vam convidar Laura Hernández, que va compartir com a General Electric han reimaginat l’experiència de la mamografia amb un nou aparell i un entorn que millora el confort de les pacients i facilita la feina dels tècnics, augmentat així la participació de les dones en les campanyes nacionals de cribratge per detectar el càncer de mama.

Taula rodona: «El gènere en la pràctica professional del disseny»
Ivet Gasol, Cierto Estudio. Arquitecta i cofundadora.
Ana Mir, Emiliana Design Studio. Dissenyadora i cofundadora amb Emili Padrós.
Daniel Ayuso, Clase. Soci i director creatiu.

Ana Mir: tots els que estem en aquest debat som activistes pel que fa al gènere. En el cas d’Emiliana Design, tots els projectes que hem fet amb perspectiva de gènere han sigut auto encàrrecs. És un tema que a Londres fa vint-i-cinc anys sí que estava ja sobre la taula i aquí encara costa. Els clients, en ser qui posen els diners, tendeixen a ser més conservadors, per això crec que la nostra funció com a dissenyadores i creatives és estirar una mica els límits del que se’ns proposa. Pel que fa a la conciliació, com som un equip petit, els temes personals es barregen amb els professionals i no ens molesta perquè som persones i ha de ser així. A més, ens cobrim i ens ajudem els uns als altres. Així i tot, les polítiques actuals a Espanya encara disten molt d’altres països d’Europa, on hi ha molt més suport, baixes més llargues, possibilitat de compartir la baixa, seguir cobrant, etc. Queda molt per fer.

Daniel Ayuso: la veritat és que no és un tema que estigui molt present en els encàrrecs. Sembla que només se’n parla quan es parla de targets d’audiència i quan surt te’n adones que hi ha molts clixés de gènere. Un tema que també he observat com a professor i director d’un estudi és que en entorns acadèmics la majoria d’estudiants són dones, en canvi, en l’àmbit professional, hi ha encara pocs estudis liderats per dones.

Ivet Gasol: el món de la construcció tendeix a ser encara molt masculí i en ser un equip de dones arquitectes ens hem trobat en posicions incòmodes en determinades ocasions. Pel que fa a la conciliació, nosaltres tenim molt clar que l’àmbit personal és prioritari i ens intentem ajudar i entendre certes situacions quan sorgeixen. El que esperem que canviï és que quan es pregunta, es pregunti tant als homes com a les dones si pensen tenir fills. A més, crec que la productivitat de les dones mares, més que reduir-se pel fet de ser mares incrementa, perquè molts cops han de fer la feina que feien en menys temps per poder dedicar la resta de temps als seus fills.

Miquel Missé: calen més models masculins que interrompin la seva carrera per cuidar els fills. Algú que cuida persones té una perspectiva molt més ampla de la vida que una que no.

Diàleg «il·lustrat» amb Lyona i Javirroyo

Lyona: en posar-me a dibuixar temes de gènere m’he adonat que queda molt per aprendre i desaprendre, i que hi ha molta por a tractar certs temes. S’ha d’escoltar i incloure més varietat de perspectives que representin tot l’espectre. Crec que els homes de vegades se senten atacats i violentats en l’àmbit de la lluita feminista i crec que han de formar part del diàleg. En el món laboral noto que encara hi ha molts estereotips: a mi m’arriben un tipus d’encàrrecs molt determinats perquè soc dona. També em trobo que el fet que una dona parli de sexe de manera oberta encara està molt estigmatitzat i que la visió del sexe en la comunicació visual encara està dominada per tabús i per models masclistes i hetero-cis. El satisfyer serà molt alliberador, però en el fons està dissenyat amb una visió molt masculina del sexe. Cal una millor educació sexual.

Javirroyo: tenim tendència a generalitzar i molts cops me n’adono que parlo només des d’una perspectiva heterosexual. Hi ha una diversitat i cal ser molt més inclusius. Crec que en la lluita feminista les dones han de ser les protagonistes i els homes fer de suport. També opino que hi ha una certa resistència al canvi de models perquè hi ha por a la pèrdua de privilegis. El tema de la invisibilitat de la feina de les persones cuidadores també és clau i se n’ha de parlar molt més. En treballar per marques crec que és important fer-ho sempre i quan tinguin uns valors en línia amb els meus. Jo creia que estàvem molt més avançats que el que estem.

«Robots, gènere i el disseny de la tecnologia relacional»
Jacqueline Kory-Westlund, acadèmica independent, escriptora i artista.

Kory-Westlund va parlar de la seva recerca entorn els robots socials al MIT. Va explicar que els robots socials són aquells dissenyats per interactuar amb la gent en contextos quotidians. Estan fets amb tecnologia relacional, aquella dissenyada per construir i mantenir relacions socials i emocionals de llarg termini amb els seus usuaris. El fet que les relacions produeixen resultats beneficiosos pels humans (donen suport, faciliten, acompanyen) ha sigut clau pel desenvolupament de robots socials.

Kory-Westlund ha centrat el seu estudi a explorar els beneficis i les oportunitats de l’ús de robots socials amb infants, i durant la recerca els resultats van indicar que hi havia diferències de gènere significatives en la interacció amb els robots. Els nens s’emmirallaven menys, compartien menys informació, se sentien menys propers i gaudien menys amb els robots que les nenes. El fet que els robots amb què es va fer l’estudi, tot i que van ser dissenyats de la manera més neutra possible, van ser dissenyats per una dona, també pot ser una raó per la qual el comportament dels robots fos més femení i tingués més bona recepció per part de les nenes.

Durant l’estudi van sorgir moltes preguntes, quin gènere haurien de tenir els robots? Tot i dissenyats de manera neutral, hi ha altres factors (la seva personalitat, edat, humor, interessos, comportament, aparença) que poden fer que siguin considerats d’un gènere determinat. Tot això demostra que hi ha implicacions socials i ètiques importants a l’hora de dissenyar tecnologia relacional i és important tenir-les en compte. Potser els robots poden ajudar a trencar estereotips i educar els nens de manera més plural.