Les arquitectes catalanes que triomfen a Nova York i Londres

De Nova York a Londres i de Londres a Nova York. Eva Franch i Gilabert i Anna Puigjaner són dues arquitectes catalanes que estan redefinint el valor de l’arquitectura a escala internacional i que representen a una nova generació de dones líders que estan qüestionant l’statu quo i trencant el sostre de vidre. Totes dues han estat guardonades pel FAD en el passat i és un honor veure com la seva feina segueix acumulant reconeixements arreu del món.

Eva Franch i Gilabert: de Nova York a Londres

Després de vuit anys dirigint l’Storefront for Art and Architecture a Nova York, l’arquitecta catalana Eva Franch i Gilabert ha estat nomenada directora de l’Architectural Association a Londres, un paper que va assumir el passat juliol.

Franch va començar a treballar com a estudiant a la Càtedra Gaudí, un centre de recerca a Barcelona dedicat a l’arquitecte Antoni Gaudí, ajudant en la catalogació dels seus dibuixos. Les seves primeres pràctiques en una empresa van tenir lloc a Rotterdam, on els edificis públics, la planificació urbanística i els habitatges socials es van convertir en el seu principal focus. Després de guanyar suficients concursos, va tornar a Barcelona, ​​on va fundar el seu estudi OOAA (Office of Architectural Affairs) per produir projectes de forma independent. Als 24 anys, va obtenir la beca de La Caixa per estudiar a Princeton, on va obtenir el seu Màster en Arquitectura el 2007. Aquest mateix any va ser reconeguda com a arquitecta emergent per la nostra associació i va exhibir el seu projecte «Dubtes perfectes: 39 preguntes a l’arquitectura» a la Incubadora de talents emergents del FAD.

De fet, per Franch, les preguntes sempre han tingut un paper fonamental. Així, no és estrany que hagi practicat l’arquitectura principalment com a professora i comissària, dos treballs basats en el qüestionament del coneixement en lloc de la seva simple presentació. Un altre tret definitori de Franch és la seva empenta i capacitat d’empoderament. Poc després d’obtenir el seu màster a Princeton, va guanyar la direcció de Storefront Art and Architecture sent molt jove, estrangera i sense experiència prèvia liderant una institució. Ara, després de vuit anys en el càrrec, ha estat nomenada la primera directora de l’AA (Architectural Association) a Londres, una de les escoles d’arquitectura més influents del món, però amb una profunda crisi després d’un període d’agitació que ha vist protestes d’alumnes famosos com Rem Koolhaas, Toyo Ito i Richard Rogers en una ronda d’acomiadaments destinats a reduir costos.

Quan se li pregunta per les raons de la seva candidatura, Franch assenyala un sentit de responsabilitat induït pel seu amor per l’arquitectura: “L’AA ha exercit un paper fonamental en la cultura de l’arquitectura. Com algú que va decidir dedicar-se a la producció i redefinició de la cultura de l’arquitectura, considero seminal que una de les institucions d’arquitectura més radicals i influents del món continuï inspirant i transformant la manera com ensenyem, comuniquem i produïm idees i arquitectura. No és només una escola que es relaciona amb el seu cos estudiantil o els seus membres, és una institució que tota la comunitat de l’arquitectura observa i vol protegir. Moltes persones afirmaran que ha passat per moments difícils. L’arquitectura, d’alguna manera, necessita que l’AA ho faci bé i en aquest sentit, tots ens vam adonar que algú havia de fer la feina. Si bé tots sabem que no és fàcil, és important. Vaig postular a la feina de directora amb un sentit del deure, i en nom, en certa manera, de tots els que es preocupen per l’arquitectura i com aquesta es relaciona amb el món en què vivim. L’AA necessitava que algú projectés el seu futur i jo crec que puc contribuir-hi”.

Pel que fa als seus punts de vista sobre el futur de l’educació en arquitectura i els seus plans per a l’AA Franch afirma: “Històricament, ha estat un lloc on l’arquitectura es troba amb altres formes d’experiència per produir nous pensaments, formes i accions sintètiques. Si bé les escoles d’arquitectura solen preocupar-se pel que ha estat l’arquitectura, a mi també m’interessa el que l’arquitectura pot ser. (…) Mentre que en les últimes dècades hi ha hagut un enfocament en l’especialització i l’atomització de la pràctica i l’experiència de l’arquitectura, l’arquitectura és una de les úniques disciplines que té el privilegi i la responsabilitat d’unir a tots els àmbits de la societat i portar la política, l’ètica i l’estètica a una nova forma d’aspiració col·lectiva. Reunir tecnologia, biologia, sociologia, filosofia, poesia, dret, economia, etc. és una cosa que l’AA ha estat fent i que planejo continuar fent. Stephen Hawking va donar-hi una conferència el 1999 titulada: Espai, Temps, Realitat. O més recentment, aquest mes de gener, Brian Eno va parlar sobre les conseqüències que el salari bàsic universal podria tenir en la creació de les nostres comunitats, entre molts altres temes. M’interessa portar als arquitectes a conversar amb altres disciplines. M’interessa crear un projecte pedagògic que abordi directament el poder de l’arquitectura en la transformació, construcció i imaginació d’una vida millor i un entorn construït més habitable. Planejo produir una cultura d’investigació i pràctiques de disseny que sigui capaç d’abordar les condicions socials, polítiques i espacials a través d’un fòrum d’experimentació guiat per modes de pràctica estètics i ètics. Imagino una escola que permeti noves col·lectivitats, que agiti i qüestioni les estructures de poder existents, i que experimenti amb noves estètiques capaces de produir un conjunt poderós d’eines per afectar positivament el món en què vivim”.

Amb la seva destacada carrera, la seva aguda visió de l’arquitectura i del seu potencial, el seu lideratge entusiasta i el seu poder per generar preguntes, celebrem el seu nou càrrec i tenim ganes de veure què aconseguirà com a directora de l’AA.

Anna Puigjaner: de Londres a Nova York

Anna Puigjaner és cofundadora de MAIO, un estudi d’arquitectura amb seu a Barcelona, ​​i encara que treballa i dona conferències internacionalment, la seva trajectòria professional s’acaba de creuar geogràficament amb la de l’Eva Franch, ja que, després d’haver estat donant classes al Royal College of Art de Londres, aquest any ha fet el salt a Nova York, on acaba de començar a ensenyar a l’Escola Superior d’Arquitectura, Planificació i Preservació de Columbia.

Tot i aquest moviment als EE. UU., on el 2016 va rebre el Premi Wheelwright de la Universitat de Harvard – atorgat anualment a arquitectes joves que han demostrat un talent excepcional en el disseny, han produït un treball de mèrit acadèmic i professional, i que representen una promesa per al sector -, el seu treball encara està molt present a Londres. MAIO va iniciar el nou Estudi d’Arquitectura de la Royal Academy of Art el passat mes de maig amb el primer acte de la instal·lació en tres parts titulada Invisible Landscapes (paisatges invisibles), en la qual van convertir l’estudi en una casa intel·ligent on la tecnologia difumina els límits entre el públic i el privat, l’urbà i el domèstic i facilita una arquitectura contemporània que elimina els murs. Al juny, Puigjaner també va presentar el seu treball en la sèrie de conferències Architecture on Stage del Barbican davant d’un auditori ple.

El projecte d’investigació més recent de Puigjaner, The Kitchenless City (la ciutat sense cuines), desenvolupat amb el finançament del Premi Wheelwright i continuant la seva tesi doctoral sobre l’apartament Waldorf Astoria de Nova York, parteix d’una pregunta contenciosa: ¿podríem viure sense cuina a casa? Per explorar aquesta proposta radical, Puigjaner va passar un any i mig investigant exemples d’habitatges col·lectius al Brasil, Suècia, Rússia, Corea i altres llocs, que reflecteixen una varietat d’enfocaments per organitzar i distribuir espais domèstics. El fet que avui en dia no podem acceptar viure sense una cuina grinyolava al seu cap en un moment en què sembla que passem cada vegada menys temps a casa i en el qual la cultura dels serveis està cada vegada més present en la nostra vida quotidiana.

Puigjaner comparteix amb Franch aquest desig de qüestionar-ho tot i això sobresurt en tots els seus projectes. Des de la seva radical compartimentació del cub blanc que és el MACBA per a l’exposició «Espècies d’Espais», fins a la distribució no jeràrquica basada en la idea fòrum per a l’exposició «Design Does (Allò que el disseny fa)» al Museu del Disseny de Barcelona, i també en un dels seus últims projectes construïts a Barcelona, ​​on va desafiar el model d’habitatge tradicional i va proposar una distribució més dinàmica als espais domèstics: modular i versàtil en lloc de jeràrquica i estàtica. El nom d’aquest projecte, 110 habitacions, és tota una declaració de principis. Es refereix al nombre total d’habitacions que conformen l’edifici d’apartaments de 22 unitats, dissenyat per ser més o menys intercanviables (inclosa la cuina!) i permetent així modes de vida alternatius i no només normatius. El projecte va ser guardonat amb un Premi FAD el 2017.

Les dues arquitectes comparteixen un sentit del deure per ampliar els límits de la seva disciplina, greument afectada per la crisi, defensant la seva imbricació amb altres camps i transmetent no només la seva passió per l’arquitectura, sinó també un sentit d’urgència en la seva responsabilitat com a arquitectes per a les generacions futures. El seu valent lideratge, el seu enfocament humil, la seva passió per la investigació i l’ensenyament, les seves rellevants exposicions i els seus distintius projectes són dignes de celebració i el FAD, com una associació multidisciplinària que busca fomentar les millors pràctiques d’art, disseny i arquitectura,  seguirà destacant els seus inspiradors passos i qüestionant, en línia amb el seu esperit, el que ens ve donat.

Autora: Sol Polo