Allò invisible: el disseny gràfic al cinema

Sí. És veritat. Reconec que el titular és una mica clickbait, però en part és la pura veritat i si llegeixes fins al final descobriràs com hem arribat fins aquí.

El disseny gràfic és reconeixible (no reconegut) quan veiem un pòster de presentació d’una pel·lícula perquè és l’element gràfic més important per promocionar-la. Tant és així que grans clàssics com el cartell de «El silenci dels anyells», «La taronja mecànica» o «Independence Day» s’han marcat a foc a les nostres retines i som fins i tot capaços de descriure’ls.

Però sempre hi ha un però, com qualsevol bona història: no hi ha tants premis al millor cartell de l’any. Ni els Oscar, ni els Goya, ni els Gaudí tenen una categoria específica. Tampoc la majoria de premis internacionals. Tot i que els Feroz i el recent estrenat Premi Cruz Novillo, organitzat per Cinemanía, estan posant l’accent en una peça que és de vital importància per donar a conèixer el llarg treball d’un equip sencer. Des de fa un any, també els Premis Alcine han instituït una categoria en què ha estat premiat Mario Rivière pel cartell de «Bloom».

L’absència de reconeixement ve de molts llocs: des d’una escassa atenció a les escoles o poca importància a les categories dels premis del sector del disseny, fins a la seva total omissió als festivals més importants. Seria de vital importància per al sector generar accions que activin la presència del disseny gràfic al món del cinema i ho facin més evident.

El cartell, element clau per promocionar una pel·lícula

És veritat que el disseny, moltes vegades, ha de passar desapercebut i no ressaltar, però d’aquí a que acabi desapareixent hi ha un bon tros…

A més, a Espanya tenim un tresor nacional de persones creatives que són veritables professionals de l’art del cartell. Si pensem en Javier Jaén, Bar Futura, Sopa, Mario Rivière, Óscar Mariné, Juan Gatti o Cruz Novillo veiem peces que han enriquit l’imaginari del setè art amb cartells tan icònics com «Madres paralelas», «La escopeta nacional» o «Todo sobre mi madre», per posar alguns exemples.

Per cert, potser no t’ha arribat, però el cartell de «Robot Dreams» de José Luis Ágreda s’ha endut el Premi a millor cartell en els darrers Premis Feroz. I el de «Secaderos», pel·lícula independent de la directora andalusa Rocío Mesa, ha guanyat el primer Premi Cruz Novillo amb una proposta de la il·lustradora María Medem. També el de «20.000 especies de abejas» de Cristina Hernández de Crisis Design, sòcia d’ADG-FAD, estava seleccionat als Feroz i el de «Los colonos» ha aconseguit un altre Premi Cruz Novillo.

Pel que fa a tipus de cartells, cal fer diferenciacions. Tot i que tots intenten captar l’atenció del públic, crec que podem fàcilment diferenciar entre pòsters conceptuals, icònics i comercials. Tots compleixen amb la funció d’atreure i generar un impacte en la persona que els mira, però canvia el llenguatge i la manera com ho fan.

Un exemple clar és el treball realitzat per Javier Jaén per a «Madres Paralelas» d’Almodóvar, que té una càrrega conceptual potent, com acostumen els seus treballs, i intenta suggerir i convidar el lector a un joc d’imaginació que pot portar a descobrir diferents significats. A més, el treball de Jaén remarca la importància de parlar del pit femení, un tema molt polèmic a les xarxes socials perquè ve sempre censurat. Una cosa que continua despertant una sensació d’escàndol retro com ha passat amb els pits de Rigoberta Bandini, Sabrina Salerno o Janet Jackson.

En aquesta categoria també incloc els pòsters de «Poor Things» i «The Favourite» dissenyats per Vasilis Marmatakis, un virtuós de la imatge i de prendre riscos tipogràfics molt interessants amb un enfocament conceptual coherent amb la temàtica i l’estètica del film.

Després hi ha cartells que intenten sintetitzar la pel·lícula explicant exactament què veuràs, com és el cas del cartell de «Parasites» que fins i tot t’avança com acaba. O els de la trilogia nova de Star Wars amb un tràiler complet en una sola il·lustració o el famós pòster de «Tiburón». En tots aquests casos el desenvolupament visual no deixa espai a la interpretació i empeny a captar des del primer segon l’essència de la pel·lícula.

I compte amb els cartells icònics com el de «Metrópolis», «La taronja mecànica», «Ghostbusters», «Pulp Fiction» o «The Truman Show». En aquests casos mai sabrem si allò més memorable va ser primer la pel·lícula o el pòster. Però que de tan populars és impossible oblidar-los, és un fet.

L’important és apreciar la gran varietat que ens brinden i l’absurditat que no siguin reconeguts tot i ser un element que està tan present a la cultura popular.

Últimament s’estan creant unes tendències a nivell estètic. Si mirem els cartells de comèdies o d’històries d’amor, detectem paletes cromàtiques o tipografies que es repeteixen. Per exemple, el groc pur i el blau o blau turquesa són la combinació més comuna. Probablement perquè el groc es relaciona en psicologia del color amb la felicitat o, més en general, amb una emoció positiva, i el blau en contrast amb el groc dona una sensació més dinàmica o positiva. Per a les històries d’amor nadalenques, el vermell intens i el verd avet són els dos colors més comuns perquè representen la paleta cromàtica del Nadal i, a més, el vermell s’associa a la passió i a l’amor com a color càlid.

El disseny de crèdits i el grafisme per a cinema

Hi ha dues categories més de disseny gràfic amb menys notorietat encara: els títols de crèdit i el grafisme. Spoiler alert: aquest últim és la gran Ventafocs del disseny gràfic al sector audiovisual. Però anem per parts.

Els títols de crèdit són una meravella que encapsula una pel·lícula. Hi ha directors famosos com Wes Anderson, Quentin Tarantino i Yorgos Lanthimos que fan del bon ús tipogràfic pur art visual. I obres com «Moonrise Kingdom», «Once Upon a Time in Hollywood» o «The Favourite» tenen títols de crèdit per llepar-se els dits.

No cal anar gaire lluny per recordar dissenyadors com Saul i Elaine Bass, que han marcat un abans i un després en la creació de títols de crèdits tan icònics com «Vértigo» o «The man with the golden arm». O pel·lícules d’animació com «Spider-Man: Creuant el Multivers» que han portat el món del còmic a l’animació.

L’altra categoria és la que passa més desapercebuda. El grafisme o disseny gràfic per a cinema ha tret el cap en casos esporàdics com el d’Annie Atkins i el seu treball magistral per a «Grand Budapest Hotel» de Wes Anderson, però no és tan comú. A països com els Estats Units o el Regne Unit el departament de disseny gràfic és independent de l’equip d’art, però a Espanya depèn directament de l’equip de direcció d’art, que simplement vesteix amb disseny gràfic les peces dels decorats i d’atrezzo.

L’equivalent al nostre país d’Annie Atkins són professionals com Noemí Gimeno o Laura Millán, que han treballat en produccions com «Patria» i «La reina de España» la primera, o «Mientras dure la guerra», «The Sister Brothers» i la pluri premiada als Goya 2024 «La sociedad de la nieve» de Bayona, la segona.

Aquest gran oblidat té una gran rellevància en el treball d’art: ajuda a recrear la veracitat d’una escena. És un element visual que fomenta el parany d’alguna cosa fictici que esdevé real.

Però està invisibilitzat fins al punt que a les carreres de disseny ni tan sols s’estudia o es contempla. No és estrany, ja que els premis solen atorgar-se encara a la persona responsable d’un departament, més que reconèixer el treball col·lectiu de molts professionals.

A veure si espavilen i si espavilem…

En algun moment haurem de parlar també de com atorguem els premis en general. Ningú no està lliure de pecat. Perquè una estatueta s’hauria de dividir en moltes de petites per representar l’esforç d’un equip sencer.

El que heu llegit fins ara sembla gairebé un podi virtual en què trobem en tercera posició el disseny gràfic per a props, seguit pel disseny de crèdits i, finalment, en primer lloc, el disseny de cartells per a pel·lícules. No és una competició ni intenció que ho sigui, però és com el sector del setè art ho percep i, per tant, com ho percep el públic general.

Un primer pas per canviar la percepció és sensibilitzar i comunicar millor el valor de totes les figures creatives que generen un impacte al sector audiovisual. Posar l’accent en professions que contribueixen a donar essència a la producció d’una pel·lícula ens ajudaria al conjunt de la professió. Un espai decorat amb un disseny gràfic cutre no tindria la mateixa consistència ni ajudaria els actors a creure’s el seu paper. L’equip d’art no només marca la imatge estètica d’una pel·lícula, també ajuda els intèrprets a viure una escena com si estiguessin en un espai real.

Per això agraeixo activitats com el «ADGTalk. Disseny gràfic al cinema» del proper 28 de febrer, que permetrà conèixer de prop el treball de professionals com Javier Jaén, Noemí Gimeno i Jordi Rins. Una sessió per tenir una visió completa de la presència del disseny visual en una pel·lícula, per descobrir aquells detalls que moltes vegades són invisibles, però que ens impulsen a creure’ns una història.

Un article de Francesco Furno, fundador de Relajaelcoco.