“Según yo esta calle es una alegoría de la vida: un camino largo que de repente termina con una pared” (frase de una autor anónimo que aparece en una de la puertas del carreró de Les Carolines).

Para esta séptima convocatoria de Racons Públics entramos en Gràcia, un distrito que ocupa una posición céntrica en la ciudad y que limita en el Sur con Sarrià -Sant Gervasi, al Norte con Horta Guinardó y al Este con el Ensanche. Es el distrito más pequeño en extensión con solo 418, 6 ha. Lo forman cinco barrios: la Vila de Gràcia, Vallcarca y els Penitents, El Coll, La Salut, Camp d’en Grassot i Gràcia Nova. leer más»

 

“Segons jo aquest carrer és una al·legoria de la vida: un camí llarg que de sobte acaba amb una paret” (frase d’una autor anònim que apareix en una de les portes del carreró de Les Carolines).

Per a aquesta setena convocatòria de Racons Públics entrem a Gràcia, un districte que ocupa una posició cèntrica a la ciutat i que limita al Sud amb Sarrià-Sant Gervasi, al Nord amb Horta Guinardó i l’Est amb l’Eixample. És el districte més petit en extensió amb només 418,6 ha. El formen cinc barris: la Vila de Gràcia, Vallcarca i els Penitents, El Coll, La Salut, Camp d’en Grassot i Gràcia Nova. legir més»

 

Galería / Galeria

Descarga las imágenes / descarrega les imatges

Ubicación / ubicació

 ,

Estos barrios se caracterizan por una actividad social intensa y una identidad urbana muy arraigada.

El núcleo antiguo que le da su nombre al distrito empezó a formarse en el siglo XVII alrededor del convento de los carmelitas de Santa María de Gràcia. A principios del siglo XVII, la zona contaba con unos pocos propietarios y una economía básicamente agraria que iba a diversificarse en las décadas siguientes con la aparición de los primeros artesanos.

Durante el siglo XVIII se consolidó su estructura social entre zona agrícola y zona de veraneo de la burguesía Barcelonesa. A partir de principios del siglo XIX, este pequeño núcleo se iba a convertir en el pueblo mas importante del Pla de Barcelona gracias a su industrialización que la disponibilidad de terrenos libres hacía posible.

A diferencia de lo otros pueblos del Pla de Barcelona, Gràcia fue, hasta mitad del siglo XIX, un territorio bajo jurisdicción de Barcelona. En 1821 consiguió su primera independencia municipal gracias a la Constitución de Cádiz que autorizaba los núcleos de mas de 1.000 habitantes a constituirse en municipios. Sin embargo, esta autonomía duró poco. En el año 1823, Ferran VII favoreció el retorno del Absolutismo y Gràcia, como muchos otros pequeños municipios, perdió su autonomía local y volvió a depender de Barcelona. El proceso hacia la emancipación fue lento e inestable hasta que, el 28 de junio de 1850, Gracia recuperó su autonomía local y fue nuevamente considerada como Vila.

A partir del derribo de las murallas de Barcelona ( 1854-1856) y el consecuente desarrollo de la ciudad a través del Plan Cerdà, se planteó cada vez más la necesidad de la integración de Gràcia con Barcelona. A partir de 1880 nacieron proyectos de interés común como el paseo de Gràcia que unía la Vila con la gran ciudad siguiendo el antiguo camino. Finalmente, en 1897, Gràcia fue agregada a Barcelona.

El carreró de Les Carolines, propuesto para esta convocatoria, es un callejón sin salida que desemboca en la calle de Les Carolines en el barrio de la Vila de Gràcia. La calle de les Carolines, se sitúa entre la calle Gran de Gràcia, autentica calle mayor de Gràcia, alrededor de la cual se organizó y se urbanizó la Vila, y la calle Príncep d’Astúries antiguo curso de la riera de Cassoles, urbanizada en 1915.

La calle de Les Carolines así como su callejón debe su nombre a unas islas del archipiélago de la Micronesia, descubiertas en 1526 por los españoles, anexadas a la Corona Castellana en 1686 y finalmente vendidas a Alemania en 1899.

Durante la Guerra Civil, la calle se conocía como de Juan Vinyas y antiguamente como de Sant Gervasi ya que conducía al municipio, hoy barrio, de Sant Gervasi de Cassoles.

En esta calle, Antoni Gaudi construyó una de sus primeras obras, la casa Vicens, por encargo del industrial Manuel Vicens i Muntaner, un fabricante de baldosas que quería construir una casa unifamiliar. Como la mayor parte de los edificios de Gaudi, la casa esta catalogada Monumento Histórico Artístico de Interés Nacional ( 1969) y esta incorporada en el catalogo del Patrimonio Arquitectónico Histórico y Artístico de la ciudad con la máxima categoría. Es privada y una vez al año, el día de Santa Rita, sus propietarios abren las puertas del jardín al publico.

A un paso de la Casa Vicens, el carreró de Les Carolines, de trazado moderno y rectilíneo pasa casi desapercibido. Es bastante largo y acaba en una pared colorida con graffiti que esconde un jardín.

El callejón disfruta de una cierta actividad en sus bajos. Una empresa especializada en la fabricación de electro bombas, un instituto Gestalt, una empresa dedicada a servicios publicitarios y comunicación multimedia y el estudio de arquitectura Bayona-Valero. En la entrada del pasaje, nos encontramos con la fundación Pere Tarrés, dedicada a la promoción de la educación y de la formación. Las ventanas de su edificio dan al principio del pasaje.

El Carreró de Les Carolines tiene un pavimento relativamente nuevo y disfruta de un buen estado de mantenimiento. Està limpio y no se ha convertido, como pasa a veces en estas interrupciones urbanas, ni en almacén de motos o coches ni en contenedor de basuras. De hecho, si proponemos este emplazamiento para esta séptima convocatoria, no es por su estado de precariedad urbana o de residualidad, sino por las oportunidades y el potencial que presenta el callejón.

En los números 12-14 una parcela de titularidad municipal, calificada de equipamiento está actualmente cerrada y en desuso. En estos momentos no está prevista la programación de ningún tipo de equipamiento y se podrían plantear unos usos alternativos que no tengan necesariamente una vocación de permanencia indefinida.

La semana que viene abriremos este solar al público interesado en visitarlo y anunciáramos el día y la hora en esta Web.

El reto de esta séptima convocatoria de la tercera edición de Racons Publics es devolver a este rincón, un tanto escondido, una cierta visibilidad y potenciar sus posibilidades.

Powered by Hackadelic Sliding Notes 1.6.5

 Aquests barris es caracteritzen per una activitat social intensa i una identitat urbana molt arrelada.

El nucli antic que li dóna el seu nom al districte es va començar a formar al segle XVII al voltant del convent dels carmelites de Santa Maria de Gràcia. A principis del segle XVII, la zona comptava amb pocs propietaris i una economia bàsicament agrària que es diversificaria a les dècades següents amb l’aparició dels primers artesans.

Durant el segle XVIII es va consolidar la seva estructura social entre zona agrícola i zona d’estiueig de la burgesia barcelonina. A partir de principis del segle XIX, aquest petit nucli es convertiria en el poble més important del Pla de Barcelona gràcies a la seva industrialització que la disponibilitat de terrenys lliures feia possible.

A diferència dels altres pobles del Pla de Barcelona, Gràcia va ser, fins a meitat del segle XIX, un territori sota jurisdicció de Barcelona. El 1821 va aconseguir la seva primera independència municipal gràcies a la Constitució de Cadis que autoritzava els nuclis de més de 1.000 habitants a constituir-se en municipis. No obstant això, aquesta autonomia va durar poc. L’any 1823, Ferran VII va afavorir el retorn de l’absolutisme i Gràcia, com molts altres petits municipis, va perdre la seva autonomia local i va tornar a dependre de Barcelona. El procés cap a l’emancipació va ser lent i inestable fins que, el 28 de juny de 1850, Gràcia va recuperar la seva autonomia local i va ser novament considerada una Vila.

A partir de l’enderroc de les muralles de Barcelona (1854-1856) i el conseqüent desenvolupament de la ciutat a través del Pla Cerdà, es va plantejar cada vegada més la necessitat de la integració de Gràcia amb Barcelona. A partir de 1880 van néixer projectes d’interès comú com el passeig de Gràcia, que unia la Vila amb la gran ciutat seguint un antic camí. Finalment, el 1897, Gràcia fou annexionat a Barcelona.

El carreró de Les Carolines, proposat per a aquesta convocatòria, és un carreró sense sortida que desemboca al carrer de Les Carolines, al barri de la Vila de Gràcia. El carrer de les Carolines se situa entre el carrer Gran de Gràcia, autèntic carrer major del barri al voltant de la qual es va organitzar i es va urbanitzar la vila, i el carrer Príncep d’Astúries, antic curs de la riera de Cassoles urbanitzada el 1915.

El carrer de les Carolines i el seu carreró deuen el seu nom a unes illes de l’arxipèlag de la Micronèsia, descobertes en 1526 pels espanyols, annexades a la Corona Castellana el 1686 i finalment venudes a Alemanya el 1899.

Durant la Guerra Civil, el carrer es coneixia amb el nom de Juan Vinyas i antigament com el carrerde Sant Gervasi, ja que conduïa al municipi, avui barri, de Sant Gervasi de Cassoles.

A aquest carrer,  Antoni Gaudí va construir una de les seves primeres obres, la casa Vicens, per encàrrec de l’industrial Manuel Vicens i Montaner, un fabricant de rajoles que volia construir una casa unifamiliar. Com la major part dels edificis de Gaudí, la casa està catalogada com a Monument Històric Artístic d’Interès Nacional (1969) i incorporada al catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històric i Artístic de la ciutat amb la màxima categoria. És privada i un cop l’any, el dia de Santa Rita, els seus propietaris obren les portes del jardí al públic.

A un pas de la Casa Vicens, al carreró de les Carolines, de traçat modern i rectilini passa gairebé desapercebut. És bastant llarg i acaba en una paret acolorida amb grafits que amaga un jardí.

El carreró gaudeix de certa activitat als seus baixos. Una empresa especialitzada en la fabricació d’electro bombes, un institut Gestalt i una empresa dedicada a serveis publicitaris i comunicació multimèdia i l’estudi d’arquitectura Bayona-Valero. A l’entrada del passatge, ens trobem amb la fundació Pere Tarrés, dedicada a la promoció de l’educació i de la formació. Les finestres del seu edifici donen al principi del passatge.

El Carreró de les Carolines té un paviment relativament nou i gaudeix d’un bon estat de manteniment. Està net i no s’ha convertit -com passa a vegades en aquest tipus d’interrupció urbana- ni en magatzem de motos o cotxes ni en contenidor d’escombraries. De fet, si proposem aquest emplaçament per a aquesta setena convocatòria, no és pel seu estat de precarietat urbana o de residualitat, sinó per les oportunitats i el potencial que presenta el carreró.

Els números 12-14 són una parcel·la de titularitat municipal qualificada d’equipament, però està actualment tancada i en desús. En aquests moments no està prevista la programació de cap tipus d’equipament i es podrien plantejar uns usos alternatius que no tinguin necessàriament una vocació de permanència indefinida.

La setmana vinent obrirem aquest solar al públic interessat en visitar-lo i anunciàrem el dia i l’hora en aquesta web.

El repte d’aquesta setena convocatòria de la tercera edició de Racons Públics és tornar a aquest racó, una mica amagat, una certa visibilitat, tot potenciant les seves possibilitats. 

Powered by Hackadelic Sliding Notes 1.6.5