Entrevista Katsumi Komagata	4/03/2011

Entrevista amb Katsumi Komagata

Katsumi Komagata va néixer l’any 1953. Va passar cinc anys treballant a Nova York, on va guanyar la medalla de plata del Club de Directors d’Art. A mitjans dels anys vuitanta va tornar a Tòquio per fundar la companyia One Stroke. L’any 1990, inspirat pel naixement de la seva filla, Komagata publica el seu primer llibre per a nens, que va donar lloc a la sèrie de deu llibres, “Petits ulls”. L’any 2000 va rebre el reconeixement especial del premi d’iniciació a l’art a la Fira del Llibre per a Infants de Bolonya. Convidat per Tantàgora i Elisava, Komagata va passar per Barcelona el mes passat, on va oferir una conferència i va coordinar un taller de creació de llibres. Vam aprofitar per entrevistar-lo.

Què és el disseny?

El disseny forma o hauria de formar part de qualsevol cosa. Em sembla que es tracta d’una qualitat que habita en tots els elements de la realitat i que determina si aquests funcionen o no. En aquest sentit, penso que no s’hauria de pensar només en el disseny com en un valor afegit en el sentit econòmic del terme, sinó des d’una perspectiva més amplia, directament lligada al concepte de societat. Tinc l’absoluta convicció que el disseny pot servir per construir un món millor.

Vostè és dissenyador i il·lustrador. Considera que aquestes dues vessants estan separades o són una mateixa cosa?

Em considero principalment dissenyador, no il·lustrador. És cert que quan faig un llibre haig de fer dibuixos però aquests formen part del disseny general. En el meu cas no hi ha una persona que pensa la història, una altra que l’escriu i una tercera que fa els dibuixos, sinó que jo m’ocupo de tot el procés. Totes les parts d’aquest procés estan íntimament relacionades i no les puc considerar per separat.

Recordes el moment en el que vas decidir ser dissenyador gràfic?

Quan tenia deu anys em van demanar que dibuixés l’edifici de l’escola, que era blanc. Però jo el vaig pintar de color rosa llampant. La mestra es va pensar que tenia dificultat distingint els colors i em van fer una sèrie de proves que van sortir perfectament. Des d’aquell moment la meva relació amb els colors ha estat complexa i sempre m’he preguntat si tothom veu efectivament el mateix o no. Penso que en aquest episodi hi ha l’origen de la meva vocació com a dissenyador gràfic.

Podries anomenar algun dels teus mestres o persones que han estat importants com a inspiració?

Bruno Munari és una de les persones que més m’han inspirat. El vaig descobrir a principis dels anys 80 a través dels seus prebooks, pensats per fer entendre, de la manera més elemental, què és un llibre als nens més petits. Els seus llibres contenien molts materials i textures diferents: fusta, felpa, plàstics, papers de diversos tipus, etc. La meva primera impressió va ser que aquells llibres, de fet, no eren només per nens petits, sinó que també podien ser interessants per adults. Leo Lionni també ha estat una figura molt important per mi.

Algun artista?

Si, l’ús que dos artistes tan diferents com Matisse o Gaudí fan dels colors i les formes, per exemple, també em sembla molt interessant i inspirador.

Els seus llibres es basen en gran mesura en les relacions entre forma i color. Aquesta relació ha estat àmpliament treballada i teoritzada per molts artistes com Kandinsky. Com l’entén vostè?

Penso que les paraules poden ser molt rígides i actuar com una força que ens obliga a pensar d’una determinada manera molt concreta. La forma i el color, en canvi, ofereixen un espai més obert i ampli, molt més favorable per a poder imaginar lliurement.

Històricament el paper ha estat un element molt arrelat en diverses disciplines de l’art japonès. La tradició de l’origami ha influenciat d’alguna manera la teva forma de treballar?

La meva educació ha estat completament japonesa, així que, efectivament, he crescut envoltat de papers i també he après a fer origami. En aquest sentit, estic segur que aquest forma part del meu inconscient creatiu. D’alguna manera el meu treball pretén modernitzar l’origami i adaptar-lo al moment present. És una tradició molt antiga que pot servir en el context actual i funcionar perfectament en el marc de les noves formes estètiques. Per altra banda, el paper m’interessa molt perquè és un material molt fràgil que s’ha de tractar amb molta delicadesa. Quan fem servir el paper som prudents i cautelosos, d’alguna manera projectem la nostra dimensió més respectuosa. Aquesta forma de relacionar-nos amb el paper és molt important en l’educació dels nens i també en el curs de la nostra vida adulta.

Com explica la importància històrica del paper en l’art japonès?

Al Japó sempre s’ha utilitzat paper d’arròs, que no s’extreu de la fusta sinó d’una planta. Per aquest motiu és molt més fràgil que la resta i requereix una sèrie de tècniques i procediments molt més precisos. L’ús del pinzell i la tècnica de la cal·ligrafia en són dos exemples. Si en els orígens de l’art japonès s’haguessin utilitzat materials més sòlids i resistents segur que aquest seria completament diferent. Em sembla que tota l’estètica japonesa està estretament relacionada amb aquesta fragilitat del suport.

Molts creadors japonesos, independentment de la seva disciplina, posen de relleu la influència del Wabi Sabi en el seu treball. En el seu cas també és així? Que ens pot explicar d’aquest concepte tan important de l’estètica japonesa?

Si, sense cap mena de dubte, el Wabi Sabi està molt present en tot el meu treball. El significat d’aquest concepte s’entén si ens fixem, per exemple, en les característiques particulars dels jardins zen. En aquest tipus de jardins no hi ha gairebé res; potser un petit arbust o algunes pedres escampades, poca cosa més. Aquests elements aparentment poc especials ens conviden a la reflexió i a pensar en nosaltres mateixos, al contrari del que succeeix quan davant nostre tenim alguna cosa que reclama la nostra atenció. Penso que aquesta és la idea principal del Wabi Sabi.

La precisió i la subtilesa dels haikus també semblen estar molt present en els seus llibres.

Si, en els meus llibres procuro utilitzar poques paraules perquè qui llegeix, sigui un nen o un adult, trobi un espai per poder imaginar lliurement. Si intentem explicar coses complexes hem d’utilitzar moltes paraules i aquell que escolta o llegeix només pot fer això: escoltar o llegir atentament. Si utilitzem poques paraules i frases senzilles, en canvi, aquesta mateixa persona pot arribar a les seves pròpies idees i conclusions. Crec que en la tradició japonesa aquest tipus de relació activa entre el fet de parlar i escoltar, escriure i llegir o explicar i entendre és molt important.

Durant la seva estada a la ciutat de Nova York vostè va treballar al departament de disseny de la cadena de televisió CBS. Treballar amb imatges en moviment ha influït d’alguna manera en les seves creacions en forma de llibres?

Si. El tipus de desenvolupament progressiu de les imatges a la televisió també està present en els meus llibres. I, per suposat, el moviment dels diversos elements que formen les meves creacions en paper també és molt important.