Les més de sis-centes faveles de Rio, que acullen un milió i mig de persones, constaven com a sòl no urbanitzat en els registres i el cadastre municipals. La ciutat s’acabava on s’acabava la ciutat formal. L’any 1994, però, neix el programa Favela-Bairro, amb un plantejament ben diferent de les actuacions anteriors: l’apoderament dels habitants de les faveles, als quals s’atorga la propietat de les edificacions i als quals es tracta com a habitants de la ciutat formal, és a dir, amb dret a disposar de serveis socials a l’abast.

Les principals accions del programa són: complementar l’estructura urbana principal, oferir l’aspecte ambiental necessari per transformar la favela en un barri mitjançant elements urbans diversos, consolidar les faveles dins del planejament urbà, introduir serveis socials i promoure la regularització urbanística i l’ordre cadastral lliurant títols de propietat. Aquest treball s’ha dut a terme amb la col·laboració plena de les associacions de veïns, en alguns casos molt madures, ja que algunes feia anys que reclamaven millores urbanes.

Urbanitzar les faveles significa democratitzar el dret a la ciutat i a gaudir-ne, combatre el dèficit de ciutat i la ciutat dividida, connectar l’estructura urbana, reforçar els llaços socials existents i respectar la història de cada lloc, la seva construcció i l’esforç d’inversió i constructor de cada ciutadà. L’estratègia per aconseguir aquests objectius ha estat trobar la ròtula que permetés combinar ciutat formal i ciutat informal, amb respecte per les formes. La integració formal s’acompanya amb la introducció dels serveis urbans, socials i culturals i la promoció educativa i econòmica dels habitants. S’ha intervingut en més de seixanta faveles i vuit barris irregulars de tipus mitjà i gran (entre 500 i 2.500 habitatges) amb aquests criteris però amb respostes adequades a cada lloc. En primer lloc, una correcció dels riscos per esllavissada o riades i el trasllat d’habitatges si això no fos possible. En segon lloc, l’extensió dels serveis urbans mínims (llum, aigua, clavegueram, recollida d’escombraries), la construcció d’estructures (carrers, places, telefèrics, etc.) i, finalment, la creació de serveis socials, culturals i esportius, com ara centres cívics, guarderies, escoles, poliesportius, locals, etc. S’ha finançat amb 300 milions de dòlars nord-americans, el 60 % dels quals provenen del Banc Interamericà per al Desenvolupament (BID) i el 40 %, de l’Ajuntament de Rio.

El programa ha extret els carioques de les faveles dels llimbs de la legalitat pel que fa als habitatges i els ha dotat del dret a la ciutat que abans no tenien. Igualment, l’èxit resideix en l’equilibri entre actuacions urbanístiques de petita i mitjana envergadura (molt diferents de les pràctiques de recol·locació de dècades anteriors) i les polítiques socials. Començar a tractar les faveles com a barris i tractar els seus habitants com a ciutadans és un exercici d’enorme inclusió urbana sense que s’hagi de forçar el caràcter informal i espontani que ha convertit les faveles en un paisatge únic i especial al món.

//Proposat per Secretaria del Premi

Les communes rurales de Mali són un conglomerat de comunitats assentades de forma satel•lital al llarg del territori rural. La població, que en conjunt suma entre quinze mil i seixanta mil habitants, utilitza, com a unitat administrativa de funcionament, una organització col•lectiva horitzontal. Aquestes unitats suposen una forma d’utilització de béns compartits que generen un fort sentiment de col•lectivitat i de comunitat inexistent en altres formes d’organització.

El projecte Foroba Yelen té com a objectiu principal adaptar-se a aquestes peculiaritats d’organització de la població per introduir, evitant qualsevol forma invasiva, il•luminació als espais col•lectius de les communes rurales. Entre un 50 i un 95 % dels llogarets viuen sense subministrament elèctric. Matteo Ferroni, l’impulsor d’aquest projecte, va trobar una manera de crear fanals construïts pels mateixos habitants amb quadres de bicicletes i bombetes tipus LED per resoldre la manca de llum en aquests llogarets. Per instaurar-los es va idear un sistema d’equipament col•lectiu (Atelier Lumière) que s’encarrega de la fabricació, el manteniment i la distribució dels fanals com a béns col•lectius, no sota el concepte de «comercialització».

El projecte va començar l’octubre de 2010. Un cop els fanals van superar els estàndards del Banc Mundial, l’octubre de 2011 se’n va iniciar la primera implantació a la commune rurale de Cinzana. Dels 68 llogarets que van començar els processos, onze (un total de 8.080 habitants) van aconseguir agrupar-se en dues associacions. En cadascuna, Women Collective, amb l’ajuda de l’associació ADM Faso Gnieta, va convèncer les instàncies governamentals per distribuir seixanta fanals a deu comunitats a canvi d’assumir elles mateixes el 50 % del cost. Amb el capital obtingut es va aconseguir crear un fons comú per al manteniment dels fanals i el finançament d’activitats com ara vacunacions infantils o classes d’alfabetització, entre d’altres.

Actualment el projecte està consolidant una aliança amb voluntaris del Peace Corp Mali per incloure-hi la comunitat de Sansanding. El desenvolupament potencial és estimable. L’impacte cultural es pot apreciar en el fet que la mateixa comunitat de Cinzana va anomenar els fanals foroba yelen (llum col•lectiva). Les activitats que es generen sota la llum tenen un valor simbòlic important per a la cohesió de la comunitat, i els habitants comencen a identificar aquesta llum com un element inherent a aquestes activitats. Quant als beneficis econòmics, el lloguer dels fanals equival a un estalvi de 8.000 CFA —que és el preu actual del lloguer d’un equip— a 2.000 CFA. L’estalvi en la producció també és considerable, de 1.700 € (el cost real a la ciutat de Mali) a 380 € utilitzant els sistemes de producció de l’Atelier. Finalment, s’estima que n’hi ha prou amb quatre fanals per a 5-6 llogarets. La llum pot mantenir-se durant set hores amb una petita bateria de dotze amperes i només cal un panell solar de 14 W per carregar quatre fanals en un dia de sol.

//Proposat per Matteo Ferroni

Shigeru Ban és un reconegut arquitecte japonès que utilitza materials inusuals, com paper, fusta o plàstic, per dur a terme construccions lleugeres i autosostenibles. Des del terratrèmol del març de 2011, ell i el seu grup d’arquitectes han visitat més de cinquanta albergs per instal·lar-hi 1.200 sistemes de compartiment de paper que permeten el seccionament dels albergs i atorguen privacitat entre les famílies. En assabentar-se de la manca de terreny pla a Onagawa per construir-hi llars temporals, van assumir la tasca d’idear habitatges de tres nivells fets amb contenidors de vaixells.

El sistema de construcció es basa en l’apilament de contenidors de vaixells de vint peus d’alçada seguint un patró de tauler d’escacs que permeti la creació d’espais lluminosos entre ells. La construcció d’aquests habitatges supera el principal factor que ocasionava la insuficiència de llars temporals: la falta de terrenys plans a les àrees que solen estar afectades per desastres naturals. A més a més, la construcció ideada per Shigeru Ban presenta altres avantatges força estimables: redueix el període de construcció, genera intervals d’espais que faciliten àrees d’aparcament i estructures d’ús comú, pot ser utilitzada de manera permanent i té una seguretat excel·lent davant l’activitat sísmica.

Es van idear tres tipus d’habitatge adaptables a les necessitats demogràfiques: 19,8 m²per a un o dos residents; 29,7 m² per a tres o quatre residents; i 39,6 m² per a més de quatre residents. Per proveir d’espai d’emmagatzematge, el grup Voluntary Architects Network (VAN) es va encarregar d’acoblar i instal·lar prestatgeries a cadascuna de les residències. Més de dues-centes persones provinents de la resta del país es van desplaçar a Onagawa per ajudar a construir-les. L’activitat també va tenir repercussió en personalitats com el músic Ryuichi Sakamoto, la firma Luis Vuitton Japan i l’organització More Trees, que es va encarregar de dissenyar l’estructura de les taules, l’alçada de les quals es podia ajustar a les necessitats de cada resident a base de tubs de paper a les potes. Dins dels espais comuns es va construir un mercat per cobrir les necessitats bàsiques i crear noves formes de comercialització. Finalment, utilitzant el concepte de fer de les construccions una veritable llar permanent, es va dissenyar i construir, amb l’ajuda de la Universitat de Belles Arts i Disseny de Kyoto i la Universitat de Belles Arts i Disseny de Tohoku, un centre d’aprenentatge (Atelier) que funciona com a taller artístic, galeria i espai per a la interacció cultural.

El projecte es va iniciar l’abril de 2011 i només cinc mesos després es va assolir la construcció de nou edificis (189 llars), un centre comunitari, un mercat i l’Atelier. Aquesta iniciativa ha proporcionat una llar a més de quatre-centes persones i el seu disseny pretén innovar enormement el concepte de llar provisional.

//Proposat per Suzanne Strum