ca es

Manifest davant el Grau de Disseny

Reptes de la plena incorporació de l’ensenyament del disseny en el marc de l’espai europeu d’educació superior.

La implantació del Grau de Disseny obre un nou escenari per a l’ensenyament i la professió del disseny. D’entrada, representa la definitiva normalització acadèmica dels estudis de disseny dins del marc de l’espai europeu d’educació superior, però també significa assolir un reconeixement social per al disseny que fins ara li havia estat negat injustificadament. Culmina, així, un llarg procés que responia al reclam d’equiparació acadèmica del disseny a la resta de carreres universitàries, i que ja s’havia produït en altres països del nostre entorn.

El reconeixement del grau, a més, no solament permet l’homologació de les titulacions universitàries o d’ensenyament superior i facilita treballar en l’àmbit dels intercanvis europeus i internacionals, sinó que també obre noves perspectives en el marc acadèmic, com ara la possibilitat de fer màsters oficials, titulacions de doctorat i programes de recerca. D’aquesta manera, el món de l’ensenyament suma als seus objectius de formar nous professionals el repte de generar nous coneixements dins l’àmbit universitari i assolir els màxims nivells de qualitat.

Tot plegat és una notícia excel·lent per la qual cal felicitar-se. Però, alhora, al FAD som molt conscients que l’aprovació dels graus genera una situació nova i complexa que cal atendre. En primer lloc, encara que el Grau de Disseny hagi nascut ara, el disseny i l’ensenyament del disseny al nostre país ja tenen quatre dècades, o més, d’existència i se n’han lliurat altres titulacions, malgrat que siguin de validesa acadèmica inferior al grau. Per això, entenem que s’han de posar en marxa mecanismes d’equiparació que permetin normalitzar la nova situació i oferir l’oportunitat a les titulacions anteriors d’equiparar-se a la nova titulació. Consideraríem un fet molt preocupant que, en el futur, es consolidessin dues categories socioprofessionals, amb drets diferents, en funció únicament de les oportunitats d’estudis que s’oferien en altres períodes. Una situació com aquesta seria, certament, un perjudici per als interessos particulars i col·lectius de les promocions anteriors de dissenyadors (pel que fa al reconeixement social d’unes competències laborals o a les possibilitats de contractar amb l’Administració, etc.), però sobretot planteja un problema d’abast més general: atès que en altres països del nostre entorn existeixen des de fa anys titulacions homologades, podria establir-se durant anys una asimetria respecte a la resta d’Europa que acabaria afectant la capacitat competitiva dels professionals del nostre país.

En segon lloc, ens preocupa de quina manera la nova situació impactarà en el món de l’ensenyament del disseny. Els graus de disseny obliguen a un seguit de canvis que afecten els plans d’estudis, l’organització i les activitats dels centres i les titulacions i contractacions del professorat que, sense que calgui considerar-los negatius en si mateixos, sí que plantegen problemes greus. Resulta poc raonable demanar la constitució immediata d’equips de professors llicenciats i doctors per a l’ensenyament d’una disciplina que fins ara ha tingut oportunitats tant limitades de generar-los; i menys realista encara si no es permet als anteriors titulats convalidar les seves titulacions i prosseguir amb la seva formació. Entenem, així mateix, que, en uns estudis amb una orientació bàsicament professionalitzadora i amb un potencial de recerca aplicada molt important, no es poden menystenir les aportacions dels professionals. En aquest sentit, les actuals exigències de percentatges de doctors i de contractacions a temps complet poden mostrar-se, lluny del que pretenen, disfuncionals en l’assoliment d’objectius de qualitat, tal com ja ha reconegut la mateixa Agència de Qualitat del Sistema Universitari Català.

Totes aquestes qüestions plantegen incògnites i provoquen temors en el sector que només es podran dissipar si les autoritats educatives arbitren mesures que permetin adequar els requisits acadèmics a una realitat de partida que és el resultat d’una història i una tradició de l’ensenyament del disseny al nostre país. Al FAD creiem que l’Administració ha d’abordar aquesta problemàtica i ha d’establir procediments que permetin:

a) Establir mecanismes curriculars que possibilitin l’obtenció de la nova titulació del grau des de les titulacions anteriors, amb els complements de crèdits que siguin pertinents, en funció de cada una de les diferents titulacions anteriors.

b) Prendre en consideració l’experiència professional i docent, atès que, com més antics són els estudis, menys valor acadèmic solen tenir. En aquest punt, les associacions i els col·legis professionals tenen un paper important a fer i el FAD mostra la seva disponibilitat a fer-lo.

c) Reconsiderar el percentatge de doctors per a titulacions com la de disseny o, alternativament, establir un termini d’adaptació a la normativa legal, que, per raons justificables àmpliament, no pot ser el mateix que el dels graus que parteixen de les antigues llicenciatures.

d) La raonabilitat d’aquest plantejament és pràcticament inapel·lable i no persegueix l’obtenció de cap avantatge particular, sinó precisament allò que el grau possibilita: fer un salt qualitatiu en el sistema d’ensenyament superior. Estem convençuts que el sector del disseny i de l’ensenyament del disseny és enormement ric i dinàmic i sabrà demostrar el seu potencial de transformació, actualització i adequació en la mesura que es creïn les condicions adients.

Signen:
FAD, ADI-FAD, ADG-FAD, ARQUIN-FAD, A-FAD, MODA-FAD, Col·lectiu L'EXPERIÈNCIA ÉS UN GRAU

Adhereix-te

entitat

nom cognom

dni / passaport / cif